Blogia
Panfleto LAETUS

L’edat d’or |Joan Sellent Arús|

L’edat d’or |Joan Sellent Arús|

És una senyora d’uns setanta anys, ben conservada però sense semblar més jove del que és. Va bastant ben arreglada i té els cabells grisos, gairebé blancs, però amb aquell toc lilós-platejat característic de les senyores de setanta anys que acaben de sortir de la perruqueria.
 
Avui he arribat a casa que ja havia començat el programa, senyora Sardà. Quan he vist que se’m feia tard he trucat al Llorenç des de casa la nena i li he dit: “Llorenç, posa a gravar la tevetrès, corre; i de passada treu uns llucets que hi ha a la nevera i comença a enfarinar-los, que ara vinc”. Diu: “Què m’expliques, a mi, dels llucets”. I ha penjat. No li pots dir més d’una cosa alhora perquè s’atabala, ¿sap? És que es fa gran, últimament. Els anys passen per tothom, només que hi ha persones que ho acusen més que altres.
 
L’he trobat adormit al sofà, pobre; me l’he quedat mirant i m’he dit: “Mare de Déu Senyor... sembla ahir que festejàvem i aquest juliol vam celebrar els cinquanta anys de casats”. Que per cert, ens van regalar de coses... el vídeo, per exemple, és un regal de la nena. I ara que dic del vídeo: sort que no l’ha sapigut engegar, perquè hi havia ficat la cinta de les bodes d’or que va filmar el meu gendre, i ara imagini’s que s’hagués esborrat un record d’una festa tan senyalada. I el disgust més gros l’hauria tingut ell, pobre Llorenç. Perquè el conec i sé que aquestes coses l’afecten molt.
 
La Rossita, la pentinadora, que encara és jove però fa temps que el marit la va deixar, sempre em diu: “No sap l’enveja que em fa, senyora Eulàlia, perquè això de tenir algú que et fa costat tota la vida pensi que no es paga amb diners”. I jo li dic: “Sí filla, toca a qui toca”. Perquè el Llorenç, pobre, de costat me’n fa molt. Sobretot d’ençà que es va jubilar, que aviat farà deu anys. Si li he de ser franca li diré que al principi em va venir una mica de nou, perquè és clar: després de treballar tota la vida de viatjant, que hi havia temporades que era fora quatre i cinc setmanes seguides, passar a tenir-lo tot el dia a casa i trobar-te’l pertot arreu no és que no sigui maco, perquè ho és, però sempre costa d’adaptar-t’hi. I és curiós però em va passar una cosa que no m’havia passat mai, que és que em va començar a caure la casa a sobre. Un dia li vaig dir, dic: “Llorenç, ¿per què no ens apuntem a aquestes excursions que fan, de tant en tant?”. Diu: “¿Excursions? Ja hi he anat prou, jo, d’excursió; vés-hi tu, si vols, però a mi no m’atabalis”. D’un altre hauries pogut pensar que ho deia per treure-se’t de sobre, però jo sé que el Llorenç, pobre, el que vol és que em distregui. Jo primer no gosava, perquè és allò que dius: ara que podríem disfrutar junts dels anys que ens queden, també deixar-lo sol i anar-te’n per les teves cada dos per tres... però m’hi va insistir tant, pobre Llorenç, que al final em vaig apuntar a un club de senyores de la meva edat que fan una excursió cada mes. Oh, i no només excursions, fem: també anem a teatre, i organitzem cursets, i conferències... de tot, fem. Als principis li deia: “Pensa, Llorenç, que en aquests cursets que fem també hi poden venir senyors”, veiam si s’animava... fins que un dia em va dir, diu: “Ja us els podeu fotre al cul, els cursets”. Ell no ho va dir per ferir-me, perquè amb els anys que fa que el conec ja sé que de sortides d’aquestes n’ha tingut tota la vida, però vaig pensar: potser que ho deixis córrer i no l’hi diguis més...
 
I ¿sap què li dic, senyora Sardà? Que no és que no em sàpiga haver d’anar jo sola a tot arreu, però almenys ara tinc coses per explicar-li quan arribo a casa... i és una cosa que sempre va bé perquè els matrimonis, al cap dels anys, no és que deixin d’estimar-se, però sovint passa que s’acaben els temes de conversa i costa de trobar-ne de nous.
 
També vaig molt a casa la nena, els dies que no tinc cap excursió ni cap activitat. Ho he agafat tant per costum que hi ha vegades que el Llorenç, si veu que arriba aquella hora de la tarda que hi acostumo a anar i encara no sóc fora, em diu: “¿Què, no has d’anar a casa la nena avui?”... Li dic això, senyora Sardà, perquè vegi que no és d’aquells homes que de grans es tornen egoistes: ell, per damunt de tot, vol que jo faci la meva i que no em senti lligada. Sempre m’ha fet molt costat, el Llorenç. La nena sempre m’ho diu. Diu: “Quina companyia que us feu, ¿oi, tu i el papa?”... Però jo sé que s’adona que ens anem fent grans, i ella té el seu marit i dos fills que encara li viuen a casa, i li fa por que tard o d’hora no li siguem una càrrega. Per això l’altre dia li vaig dir, dic: “Nena, el papa i jo de moment encara anem fent, però tu estigues tranquil·la perquè ho tinc molt clar: el dia que un dels dos falti, jo l’endemà mateix me’n vaig a viure en una residència”.

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

0 comentarios

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres