Blogia
Panfleto LAETUS

Declaració de la Lídia (processos d’Eusplana contra Khilisty) |Hèctor Bofill|

Declaració de la Lídia (processos d’Eusplana contra Khilisty) |Hèctor Bofill|

Em van dir que no podia tenir dos fills, els agents repetien una i altra vegada que no era admissible, que eren una amenaça i, depèn de com, un insult. Si no cedia me’ls arrencarien tots dos, me’ls arrencarien dels pits si feia falta. A la policia tampoc no hi podia recórrer perquè llavors, em deien, segur que me’ls segrestaven. La pròpia policia els facturaria allà mateix. Em sentia desorientada, perduda. Decidit ja que la meva lleugeresa s’havia de corregir i que les meves súpliques no els estovarien, havia de triar entre els meus dos fills, en Klaus i en Peter: quin conservava dels dos? A quin li allargava la vida? Havia de pensar-m’ho bé, no fos cas que anés a triar el més malaltís o el més idiota. Tanta inversió s’havia de recuperar. Encara eren massa petits per fer prediccions sobre les seves capacitats. En Klaus era bo, menjava bé i no plorava gaire, m’havia deixat dormir molt. Reia sempre. De vegades, quan reia, treia la llengua i era molt divertit. Les galtes les tenia llustroses, feia venir ganes de pessigar-les-hi. En canvi en Peter m’havia donat la tabarra cada nit. Si sortíem amb el cotxet no em podia quedar aturada parlant amb ningú, perquè immediatament es posava a plorar. L’havia de gronxar i dir-li coses boniques, al malparit. A més, m’agafava cada febrada que déu-n’hi-do i no hi havia manera de fer-li empassar les culleradetes del puré de verdura. La veritat és que m’emprenyava molt. Intentava clavar-li la puta cullerada de puré i anava pensant que el nen no tenia cap virtut, cap virtut i que segurament l’entregaria a ell i salvaria en Klaus, que era tan bo i que enamorava tothom. Però un altre cop em va venir el dubte. En Klaus era massa bo, de vegades aquella carona tendra i bavejant em semblava una cara mig de subnormal. A l’edat que en Peter ja gairebé parlava i distingia algunes lletres i els colors -assenyalava el color vermell i deia «VEMELL!», estava moníssim- en Klaus no arribava a dir ni «mama» -em va cabrejar molt, molt, tot s’ha de dir, que el primer que en Klaus digués fos «iaia» per referir-se a la bruixa de la meva sogra que, per sort, van eutanasiar quan es va posar ja molt pesadeta. En Peter, que semblava més malaltís, era més intel·ligent i més eixerit que en Klaus. Els agents no paraven de repetir-me que triés el més «viable» i, amb els temps que vénen, els més «viables» seran els més intel·ligents, els més astuts, els més fills de puta. No crec que importin els problemes de salut de quan en Peter era més petit. Al contrari, superar aquests virus i aquestes grips enrobusteix els nens, els fa més aptes. Quan menys m’ho esperi a en Klaus, que no s’ha queixat mai i no li ha sortit mai ni un granet, li vindrà un vulgar refredat i se me l’emportarà... i si ja he donat en Peter, ja em diràs quina gràcia. Però al final, què? Amb quin em quedo, amb en Peter?, amb en Klaus? Els agents em donaven pressa, m’havia de decidir ja. Allò no podia continuar. O l’un o l’altre. Quin maldecap! No podia pensar bé, no podia calcular ni els costos ni els beneficis de cada cosa. Estava tan atabalada, tan confusa, amb tantes ganes d’acabar d’una vegada, que al final vaig dir: «Mireu, sabeu què?, aquí us els deixo tots dos i ja us espavilareu, a mi no em toqueu més la figa.»
 
Em va fer pena, sí, sobretot quan els van fer passar corredor enllà fins a unes escales que pujaven i, mentre en Klaus jugava reconcentrat amb un aneguet que si li premies la panxa de pelfa feia «quaak, quaaak» en Peter, que ja tenia uns cinc anys i mig, es va girar i, des de les escales, em va mirar fixament durant un breu instant, com si no entengués res. Després els van empènyer cap a la sala contigua, pobrets, i una porta es va tancar i em va separar d’ells per sempre. La mirada d’en Peter no me la podré treure mai del damunt. Em va cridar amb la mirada. Un crit agut i nítid que interromp tots els meus somnis. Per reconfortar-me diuen que pensi en mi, que vaig fer bé i que els fills són un pes innecessari. Hi ha moments en els quals penso que em vaig equivocar, que vaig deixar perdre coses importants. Els havia gestat, els havia criat, una part de la feina -la més dura- ja estava encarrilada, i va i jo, quan els havia de veure créixer, quan havia de gaudir de la seva plenitud i de la seva felicitat, els lliuro a una mort sense escrúpols. Aquí els agents em tallaven aviat. Parlar de «compassió» estava tan prohibit com tenir fills. Prou de traumes. De fet, em deien, m’havia de sentir poderosa: qui pot sentenciar els fills nodrits a la seva pròpia matriu no coneix cap dels sentiments que porten a la perdició. Si haig de ser franca, a mi les grans ambicions no em commouen, no he volgut demostrar res, no em veig com un exemple i el meu comportament no es pot qualificar d’heroic ni de res per l’estil. L’únic que haig d’agrair és que, entre tots, m’hagin convençut per dur la vida que volia portar i que era una altra (i molt diferent) de la que t’imposen les obligacions familiars. Total, com que els fills acaben morint igualment, o acaben fets uns cràpules, millor abandonar-los abans no sigui massa tard i et retirin quan ja els sembles inservible. La veritat és que la vida et dóna tantes oportunitats que en Klaus i en Peter haurien encaixat bastant malament. Haurien patit molt. Ara viatjo, aprenc, treballo, guanyo molts diners. És apassionant. Tot i no ser una joveneta encara estic prou bona, els homes se’m rifen i me n’aprofito. Amb els nens em trobava una mica com fora del mercat. D’ençà que els vaig abandonar, en canvi, follo molt. L’altre dia, sense anar més lluny, em vaig repassar un tio amb uns ulls verds i uns pectorals que no s’acabaven mai. Quin home! El vaig seduir amb un sol gest, el vaig atraure arronsant l’índex i assenyalant cap a baix. Ell es va agenollar enmig d’una discoteca, em va abaixar les calces i em va començar a llepar la vagina. Primer va anar temptant les parts allunyades i es va anar acostant cap al centre. Em desfeia. Amb el meu exmarit també he recuperat la relació a base de bons polvos. El millor és que res no ens distreu, la seva mare (que a mi em posava dels nervis) ja està ben morta i enterrada i, en contrapartida, ell no ha de signar cap xec addicional per mantenir els fills. Ens entenem molt millor, però ara no caurem en la trampa de sentir-nos lligats a causa dels bons records comuns ni de comprometre’ns el futur. Planegem un viatge a les antípodes tot i que potser, i ell ho consentirà, m’acabo embolicant amb algun guia de l’expedició. Em sento vivia i afortunada. Tot seria perfecte, si no fos pel crit d’en Peter que encara em fustiga amb la seva última mirada...

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

0 comentarios

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres