Blogia
Panfleto LAETUS

Escabetx |Sergi Pàmies|

Escabetx |Sergi Pàmies|

Em desperto amb unes ganes intenses de plorar, però, com que avui tinc molta feina, decideixo que ja ploraré més tard. Surto cap a l’oficina i arribo just a temps per la primera reunió del dia. Mentre la directora general llegeix un informe sobre l’augment de costos i la retallada de despeses (o viceversa), dibuixo una falç i un martell en un bloc de notes. A l’estómac encara em belluga una bossa de llàgrimes que, tard o d’hora, hauré de rebentar. Un cop al despatx, collo proveïdors i repasso escandalls. A les dues em poso l’americana i surto ràpidament per no fer tard a la reunió amb la tutora del meu fill. Arribo a l’escola al mateix temps que la meva ex. Durant l’entrevista la tutora es dirigeix més a mi que no pas a ella, i això m’incomoda, encara que potser em fixo en aquest detall perquè no em ve de gust escoltar què ens explica. El nen té problemes, diu. Es distreu molt i mossega les seves companyes, sobretot les -la tutora subratlla l’adjectiu- subsaharianes. Em comprometo a prendre mesures, tot i que sé que, si el règim de visites dictat pel jutge només em permet veure’l un cap de setmana sí i l’altre no, poc que puc fer-hi res. En el moment d’acomiadar-nos, l’ex i jo intentem concretar un dia per parlar-ne amb tranquil·litat, però tots dos tenim pressa i ho enllestim amb un «ja ens trucarem» poc convincent. Malgrat el col·lapse circulatori, arribo a temps a la presentació d’un projecte per a un possible nou client. Exposo estratègies, desplego gràfics i m’escarrasso per enlluernar el gerent de l’empresa candidata a contractar els nostres serveis, que s’enduu, em fa l’efecte, una bona impressió. En acabat, la secretària em demana un consell. Amb un fil de veu autocompassiva, m’explica que té una oferta d’una multinacional i que s’està plantejant si és o no l’oportunitat idònia per canviar d’aires. Com que desitjo el millor per a ella, li recomano que accepti la feina. Quan noto que això la desconcerta, dedueixo que només feia servir aquesta oferta inexistent per aconseguir, a través meu, un augment de sou. Em decep però callo, perquè jo també dec haver-la decebut alguna vegada. Prenc una pastilla vasodilatadora i, abans d’anar-me’n, parlo per telèfon amb la mare («En comptes de venir diumenge, vindré dissabte»), la meva germana («T’he enviat les mostres, però en falta una que encara no els havia arribat»), i la bústia de veu del capità de l’equip de futbol sala de l’empresa («Duré la pilota»). Quan arribo a casa, sopo una llauna de tonyina en escabetx i un iogurt. M’estic una estona arrepapat al sofà, calculant quantes hores falten per al cap de setmana amb el meu fill. Em despullo al dormitori. Davant del mirall, em pessigo els sacsons. Em rento les dents i m’hi passo un fil dental fins a fer-me sang. Assegut al llit, sospeso la possibilitat de masturbar-me. Me n’estic. Després d’un moment de dubte durant el qual em pregunto si em queda res per fer i em responc que no, apago el llum, m’estiro i començo a plorar, amb el cap contra el coixí, per no molestar els veïns.

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

8 comentarios

Amkiel -

Quizá no. Si nadie se preocupase por los demás sería preocupante.

Amanda Sue -

Tienes razón. Quizás tenga que contener mis impulsos. Lo tendré en cuenta.

Amkiel -

[Amanda Sue] Somos tan poca cosa que quienes se empeñan en dirigir su propia vida pronto acaban dirigiendo también la de los demás.

[Comella] Gairebé tots els contes de Pàmies tenen cert rerafons trist, és a dir, son ben reals encara que de vegades siguin fantàstics. Salutacions, corresponsal del sud.

Comella -

Mare de Deu quin conte més trist ... M'agrada molt l'estil d'en Pàmies però aquet conte m'ha deixat xofff... Lamentablement hi ha molta gent que es sent així de sola pel món... I ademés en silenci, que es el mes greu deol cas.
Una salutació desde Almería de la cuentista Comella :)

Amanda Sue -

La diferencia entre que te retires tú o te retiren es quien toma la decisión y en qué momento. Me gusta ser yo quien dirija mi propia vida, y no ser un objeto manejable al antojo del mundo.
Gracias! Yo también lo echaba de menos!

Amkiel -

[Amanda Sue] ¿Para qué retirarse del mundo si el mundo ya se ocupa de retirarnos? Bienvuelta, se te echaba de menos.

[monsila] Me gustaría tener la habilidad de llorar a voluntad del protagonista. Tener ganas y no poder es peor que la interrupción de un bostezo.

monsila -

que historia mas triste nos cuentas hoy...
y si hubiera llorado antes de poner los pies en el suelo? no es lo que realmente quería hacer?por que no lo hizo? se gasta tanta energía conteniendo lágrimas y aguantando la careta con la sonrisa puesta..energía que pierdes luego en algo que quizás si merecía la pena...una conversacion que quizás si hacia falta..pararse un segundo.. mirarse a los ojos.. una cena en condiciones..mil cosas que se nos escapan de las manos por no hacer las cosas cuando realmente queremos hacerlas y dejar que pasen los días y ...llevar siempre puesta esa careta que a veces pesa tanto

Amanda Sue -

Qué triste que ésta sea la verdad de nuestra vida!
En vez de tomarnos las cosas con calma y paciencia, cada vez somos más nerviosos, cada vez escuchamos menos y hablamos más, corremos en vez de caminar, estamos haciendo una cosa pero pensando en otra... Total, lo mejor es retirarse del mundanal ruido... ¿pero quién puede permitirse el lujo de hacerlo???
He vuelto!!
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres