Blogia
Panfleto LAETUS

Festes i festetes |Salvador Cardús i Ros| [any 2003]

Festes i festetes |Salvador Cardús i Ros| [any 2003] Al llarg de la meva vida he pogut veure una evolució semàntica molt interessant a l'hora de referir-nos a la festa, que demanaria l'anàlisi d'algú que fos expert en la matèria per treure'n tot el suc. Per dir-ho curt: primer es va passar del ser festa al fer festa i, darrerament, a l'anar de festa. La idea que sostinc és que aquests canvis en la manera de dir il·lustren canvis en les maneres de fer sobre els quals no sé si tenim una consciència prou clara. Fa anys -dit de manera imprecisa, durant la meva infància- simplement hi havia festes. En majúscula, la majoria de guardar, que volia dir que tocava anar a missa. El calendari era farcit de festes, la majoria amb una significació religiosa cristiana que ja era l'evolució posterior d'una antiga festa pagana i, encara abans, de festes lligades als cicles del treball al camp. La particularitat és que les festes existien, al marge de si hom les celebrava poc o molt. En un cert sentit, hi havia una fatalitat festiva, en la mesura que no depenien de la nostra voluntat particular, cosa que no té res a veure amb el fet que en general fossin molt benvingudes per a tothom. Quan jo era petit, doncs, ara era Nadal, ara era Sant Josep, ara era Pasqua, i naturalment, les aprofitàvem totes.
 
Però a mitjans dels anys setanta i sobretot a principis dels vuitanta, es va anar imposant una altra manera de parlar de la festa. La gent començàvem a fer les festes. S'introduïa la idea d'opcionalitat a l'hora de celebrar o no les que hi havia. Això va coincidir -i devia accelerar el procés- amb el canvi de règim polític i, en conseqüència, festiu. El santoral va anar de dalt a baix. Es van treure festes de sempre, com Corpus i Sant Josep. Es va qüestionar el dotze d'octubre, fins al punt que el 1981 el govern de la Generalitat de Catalunya va intentar suprimir-la, però, després d'unes denúncies als tribunals, es va haver d'empassar l'obligatorietat de la patrona de la Guàrdia Civil (fa estrany que alguns no s'hagin adonat fins ara que allò que fa vint-i-tres anys començava malament, no podia acabar bé). I hi va haver instauracions festives democràtiques molt sentides, l'Onze de Setembre, així com imposicions festives autoritàries, com el sis de desembre. L'interessant, però, és que ara la gent començàvem a dir: Fas el Nadal, tu?” “Feu Reis, vosaltres?”. I la propaganda de les administracions públiques recollia la mateixa idea: un programa de l'Ajuntament socialista de Barcelona d'aquella època convidava els joves a fer la Setmana Santa a can Pasqual, sense que en els continguts hi hagués cap viacrucis ni vetlla -justament- pasqual. Des d'un punt de vista social, les festes eren, cada vegada més, vacances o temps lliure per omplir a discreció de cadascú. Encara que, de mica en mica, la gent vam omplir el temps lliure amb allò que proposava el mercat, que de mica en mica descobria que quan ja anàvem tenint les necessitats bàsiques cobertes, podia fer negoci amb el temps que fins llavors s'havia escapat de la mercantilització: la festa es convertia en lleure.
 
Però el procés de canvi social en la manera de parlar -i de celebrar- la festa no es va acabar aquí. Des de fa uns anys, la gent ja no fa festes, en el sentit que les tria o que decideix com celebrar-les, sinó ara va de festa, o va de marxeta, terme també molt significatiu dels canvis en la concepció festiva dominant. Què ha passat? Doncs que ha culminat el procés encetat amb el primer canvi. Primer, la festa era, la fessis o no. Després, fèiem la festa segons ens semblava. Ara, ens la fan, i nosaltres simplement hi anem. Som consumidors de pseudofestes que no celebren res. Ni celebren res de col·lectiu, com en el primer temps considerat; ni celebren res d'individual, com en la segona fórmula. Ara, simplement és la nova pseudofesta que ens celebra a nosaltres, vull dir, que ens festeja perquè hi anem.
 
En aquest tram final de l'evolució festiva, hi ha dos responsables principals de l'estat de coses: la indústria del lleure -per fer servir un terme amable- i l'administració pública. És a dir, d'una banda, hi ha qui s'ha especialitzat a fer negoci de les festes i les fa ell perquè d'altres hi vagin. Tant és si parlem de la festa juvenil de nit, la festa diürna que ven el parc temàtic o organitza el gran centre comercial o la festa particular, que té el seu millor exemple en els aberrants comiats de solters i solteres que s'han posat de moda. Som en una societat de lliure mercat, i ja se sap que, mentre hi hagi ases, hi ha gent que anirà a cavall.
 
D'altra banda, tenim unes institucions públiques que han trobat en els convits a la festa un artifici eficaç per crear lleialtats ciutadanes i, és clar, electorals. També caldria que algun expert en el mercat de l'oci estudiés com la intervenció pública dedicada a pagar festetes, festasses i espectacles als ciutadans ha modificat les regles del joc, com ha encarit les tarifes i com ha condicionat els gustos. Però, sobretot, caldria mostrar com allò que se'n diu política cultural, en el pla local de manera molt exagerada, emmascara simplement una política de festes -de la festa major a qualsevol de les festes de promoció comercial que ara s'estilen- més que no pas cap altra cosa. Saber fins a quin punt han contribuït amb els nostres impostos a engreixar les butxaques dels artistes del moment seria un bon tema de debat polític. Per exemple, estaria bé saber quants ajuntaments catalans -i per quina xifra total- han pagat les quantitats astronòmiques que demanaven la gent d'Operación Triunfo per captar públic a les festes majors d'aquest estiu.
 
És l'aire d'uns temps que ja pressentia G.K. Chesterton quan, en una cita que he repetit moltes vegades, ens descobria que, en contra del que pensem, no som una societat hedonista. Si ho fóssim, les administracions no ens haurien de pagar les festes i empènyer-nos a assistir-hi amb una elevada despesa publicitària. La gent sabríem celebrar les nostres festes, com hi ha qui encara sap fer sense demanar cap subvenció. Però no sé si Chesterton es podia arribar a imaginar que un dia, no només les festes gratis formarien part dels drets indiscutibles de la societat de benestar, com ho és tenir escoles o hospitals, sinó que la gent ja no celebraria res sinó que, simplement, aniria de festa. És a dir, hi aniria a passar l'estona, potser a avorrir-s'hi i tot.
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

0 comentarios

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres