Blogia
Panfleto LAETUS

· El Mètode Grönholm |Teatre Poliorama| ·

· El Mètode Grönholm |Teatre Poliorama| · La obra El Mètode Grönholm de Jordi Galceran es lo más parecido a morirse de risa mientras te apalean, es decir, algo increíble. Y aunque trata de un proceso de selección para un cargo ejecutivo de alto rango, a continuación voy a dejar volar mi pluma sobre las relaciones laborales que nada tienen que ver con las relaciones humanas, pues son interacciones entre elementos de producción, simples de cuantificar y fáciles de sustituir. Para la empresa somos piezas jugando en un tablero que no es nuestro, a un juego del que desconocemos las reglas salvo que cualquier mal movimiento nos puede eliminar. Esforzarse es loable, fijarse objetivos de superación personal también, pero prostituir nuestro intelecto para que los demás se alegren de que nuestra buena gestión suponga beneficios para la empresa es vil, porque por el camino quizá quedó un proveedor casi arruinado, unos operarios extenuados y un cliente engañado. Como no estoy de cara al público, nadie me felicitará por ser amable pues esa no es mi función, ni me tomarán en serio si sonrío cuando doy una orden. En cualquier caso, la obra de teatro tenéis que verla o quedáis despedidos.
 
[Libreto de Jordi Galceran] La idea de l’obra neix d’una anècdota real, fa un temps, a Madrid, dins d’una bossa d’escombraries es van trobar un seguit de sol·licituds de treball per a una cadena de supermercats. Un dels empleats del departament de personal hi havia anotat les seves impressions sobre els candidats: “extranjero gordo”, “ésta no, por gitana y por fea”, “gordita con granos”, “está como una regadera, padre alcohólico”... Aquell empleat, emparat per la sagrada missió que li havia estat encomanada, es va creure amb dret a posar per escrit totes aquelles bestieses. El fet de tenir el poder per concedir o no un lloc de treball el legitimava per ser cruel, masclista, xenòfob. Vaig imaginar les noies que aspiraven a ser caixeres d’aquell supermercat intentant donar una bona imatge d’elles mateixes davant d’aquell individu, fent i dient el que creien que s’esperava d’elles, les vaig imaginar disposades a suportar fins i tot petites humiliacions per aconseguir aquell treball que necessitaven... I això és el que fan, fins a l’extrem, els personatges de El Mètode Grönholm, perquè no importa qui som ni com som, el que compta és l’opinió que els altres, espectadors de la nostra vida, dedueixen de l’aparença. La nostra autèntica identitat no interessa a ningú, ni tan sols a nosaltres mateixos.
 
El Mètode Grönholm té certs punts de contacte amb una de les meves anteriors obres, Paraules encadenades. Totes dues parlen de la crueltat. Si en aquella es prenien com a paisatge les relacions sentimentals, en aquesta, la crueltat es manifesta en les relacions laborals. I ho fa en un dels processos més cruels que es viuen en aquest àmbit, en una selecció de personal. La trama és simple. Els quatre últims candidats a obtenir un càrrec executiu en una important multinacional són reunits per ser sotmesos a les proves finals del procés de selecció.
 
La idea del joc com a metàfora de les relacions humanes, sempre present a les meves obres, es converteix en aquesta en un referent absolut. Formalment, la peça juga a tots els nivells possibles: els personatges juguen entre ells i l’espectador és convidat a participar en aquest joc, a intentar descobrir la veritable personalitat dels aspirants, a descobrir on és la veritat i on és la mentida, si això és possible.
 
Totes les proves a què són sotmesos els personatges, per increïble que pugui semblar, estan inspirats en tècniques autèntiques de selecció de personal, documentades en manuals d’especialistes en la matèria. El que fa l’obra és dur-les fins a les darreres conseqüències, sense amagar la comicitat, l’absurd i la inclemència que porten implícites.
 
D’aquests petits efectes col·laterals del lliure mercat és del que parla aquesta comèdia.
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

2 comentarios

Amkiel -

No he visto la película ni ningún amigo me había contado el desenlace de la obra, lo cual es de agradecer, pues así la obra me tuvo en vilo y de sorpresa en sorpresa. De todas maneras, puestos a elegir me quedo con el teatro.

Malicia Cool -

Nosotros vimos la peli y también quedamos impresionados, especialmente con el trabajo de Carmelo Gómez y Eduard Fernández. ¡Saludos! Alixx
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres