
| I com que ara tant tu com jo, estimada, sabem de cert que només amb paraules no podem moure les muntanyes, valdrà més que assagem de repintar el menjador i la cuina i de jugar altre cop a enamorats com vint anys endarrera. Te’n recordes? Llavors cada capvespre maduraven els fruits i ens omplíem les mans de sorra nova i a cada gest mudàvem pell i ungles. Vam ser feliços, vet-ho aquí, feliços un xic d’esma, potser, com bestioles. I ara, ja ho veus!, no sabem ni què dir-nos i qualsevol pedreta ens entrebanca. Ni tu ni jo no som com aleshores, però et proposo que intentem de fer-nos un ritme nou, com si encara tinguéssim la pell tibada i aquell desig de tot que ens encenia el rostre. Qui sap si el temps aquietat i tebi, que ens ha mudat la sang en aigua dolça, no serva encara un gust de sal novella per tu i per mi si tornem a estimar-nos. |
...y ahora sonría, cierre el panfleto y váyase a vivir.