
| Avancen lentament per la ruta enfangada, mes ara ja no pensen en la muller ni en els fills ni en la casa que deixaren enrera, abandonada. Macilents avancen i canten himnes de violència sota el sol d’aquesta terra aspra i ennegrida. La Mort, però, els empeny llargament en corrues de tristos destins, ombres del que foren un dia. Mai més no retrobaran la pau d’aquelles hores que visqueren, llunyans com en la blanca pantalla del cinema, com en la set d’aquell diumenge en què ofrenaren el seu tímid amor. |
...y ahora sonría, cierre el panfleto y váyase a vivir.