

| D’aquesta mort que moro en moriran tant aquells que em llegeixen com els altres, que no llegir-me no eximeix ningú, vingut el cas i el lloc, de fer clucaina. No he volgut mai una mort personal, ostentosa, terrible i agressiva, una mort que se’n parli com d’un fet exemplar i potser digne d’estudi. En tinc prou de morir-me decentment, sobretot ara que ja sé que em moro i el veïnatge de la mort no em fa, per dir-ho clar, ni poc ni gens de nosa. D’aquesta mort que visc, en canvi, en pot participar només el que em llegeixi assossegadament, amb el mateix posat tranquil que jo prenc en escriure. La mort que visc és la deixa que faig als meus lector; una deixa que porta segells i proves d’autenticitat i que tothom pot considerar seva. |
...y ahora sonría, cierre el panfleto y váyase a vivir.