Panfleto
LAETUS

Des de ben aviat, a set o vuit anys, mostro signes d’idiotisme profund. Amb una llima, serro els barrots del bressol i visito les vuitanta-set biblioteques públiques de la Xarxa d’Equipaments Associats d’Art, Societat i Cultura. Llegeixo la Crítica de la raó pura i, tot seguit, la Crítica de la raó pràctica. L’obra completa de Dostoievski, Manganelli, Flaubert, Hamsun, Nietzsche, La Rochefoucauld i alguna cosa de Cioran. També la Fenomenologia de l’esperit i El món com a voluntat i representació. Buffon, Papini i Pepys vénen després, i Thomas Bernhard de tant en tant, només per despistar als vigilants.
 
Naturalment, em porten a l’hospital. Allà em fan moltes proves, sobretot al cap: una pila de radiografies en què es veuen les circumvolucions cranials i els circuits neuronals. El metge es mira les radiografies a contrallum, comenta alguna cosa amb els seus col·legues, homes que fan olor de loció d’afaitar i porten esclops blancs, esclops amb una retícula de puntets de ventilació a les empenyes, cadascun taponat amb una unça de ronya. Un dels batablanques té setanta-sis mencions al Google.
 
M’han d’operar, ja tinc hora al quiròfan. La nit abans, obro la porta del lavabo. Poso el tamboret damunt del dipòsit, m’hi enfilo i trec el cap per la finestra. Els senyals van d’un pavelló a l’altre, projectats amb una llanterna i ombres que fan pam i pipa. Però l’home que fa capses de cartró avui no diu res.
 
El metge, després de sedar-me, comença a trepanar. Del forat que fa a l’occipital en treu un cuc llarg i glutinós. Compto ben bé cinc pams de bèstia, que van a parar a una safata en forma de ronyó i d’aquí el fiquen en una galleda d’alumini que llencen a les escombraries. Em donen l’alta.
 
A casa, faig vida normal. Aprenc a cuinar, passo l’escombra, planto llavors de sobre. Una tarda, llegeixo tot Kafka, Zweig, Pazzi i el Tractatus logico-philosophicus.
 
Immediatament, em tornen a dur a l’hospital. M’hi fan més proves.
 
-Cal tornar a trepanar -diu el metge-. El cap del cuc s’ha quedat a dins.