| Al carrer, davant de casa, les cadires hem posat, i damunt d’una rabassa fustes velles hi hem plantat. Pels terrats el fum escampa cants i gloses, sons eterns, que la gent pagesa canta vora el foc ara a l’hivern. Aturant l’aire al seu pas va sonant mentre somia, tremolosa va cridant pels carrers la xirimia. Freda nit de cor calent, fogueró de flames altes, culte antic, brasa roent que la gent al foc atanses. Aigua i canya fregadissa, la ximbomba va sonant, aspre so que al món encisa, vell caduf que va plorant. Plora l’aigua, vella amiga que el seu ventre, ara tan sec, fresca i clara travessava amb alegre frec a frec. Canta el vell que el temps mesura recordant tot el passat, canta el jove la ironia del que encara no ha arribat. Nit de fum i fartanera arrauxada en el cantar, nit de càlida harmonia generosa en el parlar. Nit d’hivern, vella poblera, tu que plantes cara al temps, bruixa sàvia i remeiera, qui podrà dir els anys que tens? Fràgil cendra voladissa alça un suau ventet gelat. Al carrer, davant de casa, hi ha la gent que jo he estimat. |
...y ahora sonría, cierre el panfleto y váyase a vivir.
.